divendres, 25 d’octubre del 2013

Conversa amb la guanyadora del segon premi fad de joieria, Mar Sánchez



Hola a tots!

Avui coneixereu a una dissenyadora amb una gran sensibilitat i que quan vaig veure la seva peça, em va impresionar per la seva força expressiva. Ella és la  Mar Sánchez.
Segur que us encanta!!! 








 ¿Cómo entraste en el mundo de las joyas?

Pues fue de una forma muy casual. Siempre quise estudiar Bellas Artes, escultura concretamente. La joyería, en ese momento no me atraía especialmente. Cuando tuve que tomar una decisión de qué estudiar me decidí por el diseño de volumen, que era una forma de dar salida a la inquietud creativa que tenía. Había ciertas conexiones con la escultura y me permitió trabajar con diferentes materiales y conocer técnicas que posteriormente he aplicado a la joyería.
La vida da muchas vueltas y mi forma de ganarme la vida nada tenía que ver con esto. Pero bastantes años más tarde tuve ocasión de acudir a un curso que despertó en mi el interés por el trabajo del metal. Y ahí empezó todo.


¿Qué te sedujo de ellas?

La joyería me permitió, sin grandes infraestructuras, un montón de posibilidades. En las primeras piezas empecé combinando la plata con materiales naturales, principalmente. Pero pronto sentí la necesidad de experimentar con técnicas y materiales que no son propios de la joyería tradicional.
Me atraía el hecho de poder realizar pequeñas esculturas u objectos que se pudieran llevar. Este aspecto funcional de la joyería para mí la sitúa en un lugar de privilegio frente a otras artes que se exponen exclusivamente en museos o galerías. Supone poner el arte al nivel de la calle, para que cualquiera pueda disfrutarlo.





                                          Aquí la veiem treballar en el seu taller









Viendo tu pieza ganadora parece que estás muy ligada al mundo de la moda, es así?

Puede parecerlo, pero no es así. Alguna vez he hecho alguna colaboración puntual con algún desfile y está muy bien. Me gustaría mucho trabajar con un diseñador de moda en los complementos de sus colecciones. Me inspira muchísimo el trabajo de algunos de ellos.



¿Cúal fue el punto de partida en el diseño de la pieza?

El punto de partida fue el libro de Italo Calvino titulado "Las ciudades invisibles" que da nombre a mi proyecto. Éste refleja mi visión personal de la ciudad moderna. Fue un pretexto para cuestionarme temas existenciales, como la soledad o la felicidad, conceptos como la solidez y la fragilidad, lo efímero y lo eterno, las luces y las sombras...

Esta pieza en particular muestra una ciudad a ratos estresante, donde los acontecimientos suceden deprisa, de múltiples calles y callejones que se cruzan, que nos plantean diferentes caminos y opciones, que nos obligan a tomar decisiones a cada momento.
Es intencionadamente plana como si fuera la sombra que proyectan los edificios y así mismo, el fino grosor del hilo ayuda a dar la sensación de que en cualquier momento se puede romper.

Otras obras de este mismo proyecto, están realizadas con múltiples piezas ensambladas y hablan de una ciudad cambiante, siempre en movimiento, de arquitecturas temporales. El hecho de arriesgar o desafiar la solidez y la permanencia de las construcciones, igual que ocurre en la realidad, era uno de los objetivos.
Todo el proyecto de Ciudades invisibles está hecho en blanco y negro, como símbolo de la visión dual que yo tengo de la ciudad, luz-sombra, placer-dolor...


La gente asocia a las joyas como colgantes, anillos... en dónde la situamos?

Es un collar de una pieza. Quería que la persona que se lo pusiera tuviera la sensación de "penetrar" en una especie de ciudad.



¿De qué material está hecho? No serán hilos de plata...

Éste concretamente está realizado con hilos de cobre esmaltados. Sí están hechas con hilos de plata otras piezas del proyecto, pero ésta no porque buscaba el impacto del blanco puro.






Felicidades por tu premio FAD, ¿crees que este te dará alas para tu carrera profesional?

Muchísimas gracias. Siempre es muy positivo el reconocimiento de los compañeros de profesión. Es un impulso muy fuerte el que recibes cuando ves que un jurado conecta con lo que haces, y saben ver el valor artístico de un trabajo tan personal.


 

El seu blog: www.marsanchez.wordpress.com
La seva pàgina web: www.marsanchezjoyas.com
 







































































































































































































































































































































































































































 




















dissabte, 19 d’octubre del 2013

Exposició de fotografies a Begur



Hola a tots!

Aquesta setmana jo sóc la protagonista. Us mostro una petita serie de fotografies de l'exposició a Begur del passat mes de Setembre.
Són tal qual, perquè veieu els detalls. Un altre dia veureu com quedaven penjades...

Espero que us agradin!





Si voleu podeu fer qualsevol comentari, sempre s'aprenen coses!

dilluns, 14 d’octubre del 2013


Hola a tots!

Avui us presento una amiga, la Mercè Pla que fa uns mesos va fer una exposició a la ciutat de... Nova York! 
Ah! No som pas familia! L'atzar ha fet que ens coneguèssim!




dissabte, 12 d’octubre del 2013

Conversa amb una apassionada de l'art, Gemma Bellonch



Hola a tots!

Avui us presento una apassionada de l'Art que treballa al MNAC. Té molt de criteri i personalitat.

IMG_20131010_200752.jpg



Quan va nèixer la teva passió per l'Art?

Recordo uns viatges organitzats per l'empressa on treballava el meu pare, Motor Ibérica, actualment Nissan.
Durant les vacances de Setmana Santa fèiem sortides per Espanya, un any va ser Andalusia, un altre a Astúries, León, Burgos, Madrid. Vaig conèixer la Mezquita de Córdoba, catedrals, monestirs... etc
La meva mare sempre es situava molt a prop de les guies que feien les explicacions pertinents i jo també, sempre al seu costat. M'interessava tot allò que semblava un conte i deixava volar la meva imaginació. Llavors no tenia més de 4-5 anys.
I a partir d'aquests moments, ja no sé ben bé perquè per els caps de semana sempre demanava al meu pare que em portés al Museu Picasso, Museu de la Indumentària i també recordo  haver visitat diverses vegades els Museus de la Ciutadella, com per exemple el Museu de Zoologia. Aquest darrer no gaire relacionat amb l'Art.
La meva veritable passió per l'Art es va despertar durant el COU, a l'Institut Verdaguer, també situat a la Ciutadella. En aquell curs vaig recollir dues assignatures capdals per mi: Literatura Catalana i Història de l'Art.
Recordo una professora d'Història de l'Art molt apassionada, Glória Mata, qui ens va saber transmetre de forma molt especial els seus coneixements.


  Museu de Zoologia




    Museu de la Indumentaria        




Estàs contenta de com te la van ensenyar a la Universitat?
 
El grau de satisfacció ha anat oscil.lant, depenent del profesor que impartia les assignatures. M'he trobat amb professors molts acadèmics que no surten mai les directrius establertes i d'altres que ens han donat la oportunitat de veure que hi ha quelcom més enllà de la superficie de les coses. Hem après a llegir entre línies i això només ens serveix per tenir coneixements més profunds sobre art, sino que et serveix per a aplicar-ho en qualsevol situació al llarg de la vida.
D'altra banda, he de reconèixer que des de les Universitats s'estudia la Història de l'Art Occidental. No en tenim ni idea de cultura i art xinès per exemple. Per aquest motiu, crec que hi ha certes mancances.


Creus que ara mateix l'art està desprestigiat i oblidat?
 
D'entrada penso que tothom s'atreveix a emetre judicis de valor sobre l'Art i no a donar opinions subjectives, és a dir, m'agrada o no m'agrada, és una opinió molt respectable. El que no pot fer qualsevol és catalogar les obres i els autors de bons o dolents. De la mateixa manera que no fem constatacions sobre terrenys que no coneixem, com per exemple podria ser medicina, física, aeronáutica, etc... una persona sense coneixements específics d'art com a mínim hauria de respectar l'art i si més no, interesar-s'hi.

Des d'aquesta posició que sovint fa el públic no entés en art, jo crec que l'Art Contemporani és una presa de pèl, això ho sé sé fer jo, per tant crec que l'art està desprestigiat i mal interpretat.
I si parlem d'art en termes genèrics i els museus també crec que han quedat una mica a l'oblit. S'haurien de fer propostes museístiques innovadores per atraure al públic.



Tu que estàs en un museu, quin tipus de públic visita les exposicions? És per fer una mica de sociologia...

Penso que actualment els museus reben una gran afluència de visitants estrangers, persones que estàn de pas a la ciutat i, dissortadament escasseja el públic local.
En funció de les exposicions temporals i depenent de la popularitat de l'artista, el nombre de visitants aumenta.
El fet de treballar en un museu et porta a conclusions, el públic cerca l'art més popular, els artistes més coneguts, Picasso, Dalí, Miró, Gaudí...



Amb quina època de l'Art et quedes i perquè?

M'interessa especialment l'Art de Fi de Segle i més encara la Secession Vienesa. Bàsicament per la influència de professors de la UB com Josep Canals o Teresa Sala, que ens van introudïr en el món finisecular amb assignatures com Teoria de l'Art, Història de l'Art de les idees estètiques a partir de la Il.lustració, Simbolisme...
Pels temes que es tracten durant aquesta època, per la interrelació de disciplines artístiques, per la crisi de valors que va tenir lloc durant aquella època i per les relacions existents entre tots els finals de segle.

Al Departament d'Història de l'Art de la UB acostumen a organitzar viatges culturals de forma anual i jo vaig tenir el plaer de conèixer Viena de la mà de Josep Casals, Teresa Sala i Jose Enrique Monterde. Per mi va ser una experiència d'allò més enriquidora al mateix temps que inoblidable.

                



Per les experiències que ens expliques l'art ja el vas "mamar" de molt petita. Creus que els pares d'avui dia haurien de fer el mateix?

La veritat és que en el meu cas, em deurien transmetre l'interés per l'art de forma inconscient i casual, ja que ells pertanyien a una generació a qui els va tocar treballar de molt petits havent de deixar l'escola  de forma sobtada. Malgrat això, una cosa no treu l'altra. La meva mare era una apassionada del món del cinema i de l'art en general.
Crec que aquest esperit de voler conèixer i aprendre, és el que hauriem de fer nosaltres amb els nostres fills, transmetre els hàbits de visitar museus, d'anar a veure espectacles teatrals, cinema, incitar els infants a la lectura... etc. De fet, tots els valors que se'n transmetren durant la infància són els que queden per sempre.


 Veus la mateixa vocació dels alumnes d'aleshores als d'ara? T'ho pregunto perquè en aquests moments es tria la carrera que més possibilitats doni per guanyar-se la vida...


Encara hi ha qui tria la carrera per vocació i ho dic perquè tinc companys dins el museu on treballo que han escollit el mateix que jo, per tant no han tingut en compte si tindràn futur o no. Però en la majoria dels casos i seguint els consells dels meus pares, penso que s'escull pensant en si et guanyaràs bé la vida o no.
Encara sento dir que la gent de lletres som els morts de gana o fracassats. Ara bé, potser és que som els que sabem alimentar l'esperit. Sí, morts de gana, però cultes.
Jo penso que les coses s'han de fer per vocació i per convenciment. S'ha de gaudir el que fas.


Ara que dius Viena... aquest país és inmensament culte. Hauria de ser un exemple per nosaltres, no?

Hauria de ser un exemple per nosaltres en el sentit de com van trencar amb l'art acadèmic durant l'època de la Secession. Això és el que ens caldria avui en dia, tenir el valor de trencar amb tot allò establert que ens ha portat a la situació econòmica actual. I sobretot, trencar amb un sistema que va en detriment de la cultura i l'ensenyament.


Has pensat en desenvolupar la teva creativitat?

M'ho he plantejar alguna vegada, però crec que no sé ben bé cap on orientar-ho.
M'agrada escriure, dedicar-me a la restauració pictòrica, estudiar una segona carrera, fer un doctorat...
De fet, actualment visc una situació d'inestibilitat econòmica i laboral que no deixa espai en la meva ment per encarrilar un possible potencial.












dijous, 3 d’octubre del 2013

Conversa amb el fotògraf Yurian Quintanas



Hola a tots!

Aquesta setmana conversem amb un gran fotògraf que vaig descobrir en una exposició que es va fer a la Diputació de Girona.
A mi em encantar...




A quina edat et va enamorar la fotografia?

La veritat és que tard. Quan tenia 20 anys vaig estudiar una grau superior d'imatge a on ens ensenyaven tot lo relacionat amb els audiovisuals (cinema, multimedia, fotografia...) Allà vaig veure que la fotografia podia ser una bona tasca per plasmar les meves idees.


 Ets persona que sempre busca l'instant màgic per trobar una bona foto? I quan la trobes, què sents?

Aquest instant màgic del que parles a vegades et passa per davant en unes milèssimes de segon i sino estàs atent se t'escapa. Per això és important anar sempre amb una càmara a sobre. No sento res molt especial... simplement que ja tinc una imatge més per completar
 la serie... i a vegades al arribar a casa i mirar-la amb la resta de les fotografies m'adono de que no em serveix. 






A la teva exposició a la Diputació de Girona vas fer algún retrat. S'ha de tenir molta psicologia per captar la personalitat de cada un?


Més que psicologia, el que falta és temps perquè la persona retratada s'acostumi a la càmera i la situació es torni més natural.





Les teves fotos són en blanc i negre, creus que és més poètic que el color?

Depèn... Hi ha fotografies en color que són molt poètiques. En el cas de "La fi dels dies" em semblava que el blanc i negre li donaria un punt més místic i melancòlic.




Com aconsegueixes plasmar aquesta poesia?

A mi sempre m'ha agradat aquella fotografia que explica alguna cosa per si sola, sense necessitar explicacions. Per això intento fer un tipus de fotografies que deixin un marge per l'interpretació de qui se las miri.




Ara vivim una era que hem d'assimilar de veure gran quantitat d'imatges per segon. Com podem destriar les que són bones de les que no?

No crec que hi hagi imatges bones o dolentes... cada un tria què li agrada i què no.




Les teves fotos preval el tracte humà, s'està perdent?

Les noves tecnologies ens permeten conversar amb algú altre sense haver d'estar fisícament davant seu i això fa que el tracte humà sigui més fred que anys enrera


Tens algun cineasta o fotògraf predilecte que t'hagi influït?

Alguns fotògrafs que m'han inspirat: Robert Frank, Eugene Richards, Alex Webb, Trent Parke, Harry Gruyaert i Josef Koudelka





Fotografia d'Eugene Richards






Fotografia de Robert Frank

I aquesta fa pensar amb la primera foto.... és de Alex Webb
Fotògrafs impressionants!
I acabem la conversa amb una fotografia, que podria ser un reflex de la societat en que vivim.